Psicologos de Pareja

– Psicólogos de pareja – Terapia de Pareja – Xavier Conesa i Carme Serrat

Psicólogo de Parejas – Terapia de Pareja

 

Psicólogos Mollet del Vallès – Psicòleg a Mollet
Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha
WWW.PSICOLOGOPAREJAS.ES
C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 –  65 381 188 7
conesa@gmail.com
Resultat d'imatges de psicologo mollet
Xavier Conesa Lapena
Psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió
.Enllaços externs

– Publicacions

Psicologo Mollet

Carme Serrat Bretcha
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

Resultat d'imatges de conesa mollet

Què funciona en teràpia de parella eficaç?
1. Canviar els punts de vista de la relació

Al llarg de la teràpia de parella, el terapeuta busca donar a ambdues parts una visió de la relació més objectiva. Ensenya a aturar el “joc de la culpa” mirant el que passa com un procés que afecta a tots dos membres.

El psicòleg també dóna llum a altres contextos de la relació fora del conflicte perquè valorin aspectes positius que la parella segur que té. La teràpia de parella comença recopilant “dades” de la per veure com interactuen. Després de formular la hipòtesi de quins són els factors que poden estar en joc en el conflicte, comença la teràpia pròpiament dita centrant-se en la modificació de la forma en què s’entén la relació, i la parella pot començar a practicar amb les seves interaccions, noves formes més adaptatives.

2. Modificar el comportament disfuncional

La teràpia de parella eficaç busca canviar la forma en què es comporten els membres entre si. Això vol dir que, a més de ajudar-los a millorar les seves interaccions, els terapeutes també s’asseguren que els seus clients no puguin causar dany físic, psicològic o econòmic. Per tal de fer això, analitzen la relació acuradament per determinar si els seus clients estan, de fet, en risc.

3. Evitar l’evasió emocional

Les parelles que eviten l’expressió dels seus sentiments i emocions tenen més risc de distanciar emocionalment i per tant d’allunyar en tots els sentits. La teràpia de parella eficaç busca que els seus clients expressin els seus pensaments i sentiments sense por de l’altra persona. Moltes persones pensen que si diuen la seva i necessitats les seves parelles els rebutjaran. Una teràpia efectiva defensa d’ajudar els clients a expressar els seus veritables sentiments ajudaran d’alguna manera que a la llarga es sentin millor junts.

4. Millorar la comunicació

Ser capaç de comunicar-se és vital per a la intimitat. Totes les teràpies de parelles eficaços se centren en ajudar a la parella a comunicar-se de manera més efectiva. La comunicació no ha de ser abusiva, ni ha de ridiculitzar a cap dels membres, quan expressen els seus veritables sentiments. Les parelles poden requerir de “coaching” per aprendre a parlar l’un a l’altre d’una manera més comprensiva i pacient. El terapeuta també pot proporcionar a la parella instruccions d’estil de comunicació eficaç i explicar-los quin tipus de comunicació resulta conflictiva. Es pot aprendre a escoltar de manera més activa i empàtica, per exemple, però per això cal aprendre. Les parelles amb una llarga història de crítiques mútues normalment requereixen un enfocament diferent als que tracten d’evitar el conflicte sigui com sigui.

 

Psicologo Mollet – Psicologos Mollet

 

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha
C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
 
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
Tel. 653811887 –  93 570 71 54 
conesa@gmail.com
www.xavierconesa.com
www.psicologoparejas.es
 

 

En adolescentes y adultos jóvenes, las víctimas pueden sentirse atraídas por una persona controladora si se consideran inexpertos, inseguros o abrumados por cambios en sus vidas. Cuando los padres atraviesan un divorcio, los adolescente puede mantener una relación con un individuo controlador que les promete ayudarles a sobrevivir lejos de casa.

En las relaciones malsanas y, sobre todo, el el síndrome de Estocolmo, existe una preocupación diaria con los “problemas”. Un problema es cualquier persona, grupo, situación, comentario, mirada casual o comida fría que pudiera producir un estallido emocional o abuso verbal por parte del controlador o abusador. Para sobrevivir, hay que evitar los problemas a toda costa. La víctima debe controlar las situaciones que causan problemas. Eso puede incluir evitar familiares, amigos, compañeros de trabajo, y cualquiera que pueda crear un “problema” en la relación abusiva. La víctima no odia a los amigos o familiares; sólo está evitando problemas. La víctima también limpia la casa, calma a los niños, comprueba el correo, evita ciertos temas y anticipa cada tema del maltratador para evitar problemas. En estas situaciones, los niños ruidosos son un problema. Los seres queridos y amigos son una fuente de problemas para la víctima que está intentando evitar la agresión física o verbal.

El síndrome de Estocolmo en las relaciones no es infrecuente. Los agentes de la policía son dolorosamente conscientes de esta situación (las llamadas por disputas domésticas son llamadas de alto riesgo durante el trabajo). Cuando los llaman los vecinos durante un incidente de abuso, el maltratador se muestra pasivo al llegar la policía, mientras la pareja maltratada amenaza a los policías si su pareja es arrestada por violencia doméstica. En realidad, las víctimas saben que el maltratador se vengará si 1) promueven el arresto, 2) describen el abuso/pelea de modos que el abusador considera como traición, 3) no pagan sus fianzas lo antes posible, y 4) no se disculpan personalmente por la situación (como si fuera culpa suya).

En pocas palabras: ¡sí! A lo largo de la historia, la gente ha apoyado y participado en situaciones que van de abusivas a bizarras. Al empujar a otros a participar en dichas situaciones, está claro que han desarrollado sentimientos y actitudes que apoyan su participación. Un modo en que estos sentimientos y actitudes se desarrollan recibe el nombre de “disonancia cognitiva”.

La disonancia cognitiva explica cómo y por qué las personas cambian sus ideas y opiniones para apoyar situaciones que no son sanas, positivas y normales. Según esta teoría, las personas tratan de reducir la información u opiniones que les hacen sentir incómodos. Cuando tenemos dos grupos de cogniciones (conocimientos, opiniones, información de otros, etc.) que son opuestas, la situación se vuelve emocionalmente incómoda. Incluso aunque podamos encontrarnos en una situación absurda o difícil, pocos quieren admitir ese hecho. Por el contrario, tratamos de reducir la disonancia (el hecho de que nuestras cogniciones no encajan, no están de acuerdo o no tiene sentido cuando se combinan). La disonancia cognitiva puede reducirse añadiendo nuevas cogniciones (añadiendo nuevos pensamientos y actitudes). Algunos ejemplos:

Los fumadores saben que fumar produce cáncer de pulmón y supone un riesgo para la salud. Para seguir fumando, el fumador cambia sus cogniciones: 1) ahora fumo menos que hace 10 años, 2) estoy fumando cigarrillos bajos en alquitrán, 3) esas estadísticas están echas por la conspiración de la industria del cáncer, 4) de algo hay que morirse. Estas nuevas cogniciones/actitudes les permiten seguir fumando y culpar a los restaurantes por ser injustos.

Compras un vehículo por 40.000 dólares que gasta una gran cantidad de combustible. Justificas el gasto con: 1) es perfecto para viajar (sólo haces un viaje al año), 2) puedo usarlo para transportar cosas (una mesa de café en 12 meses), 3) puedes llevar mucha gente en él (el 95% de las veces vas solo).

Tu marido o novio se vuelve abusivo. No puedes dejarlo debido al dinero, niños u otros factores. Debido a la disonancia cognitiva, puedes empezar a pensar: 1) en realidad sólo me golpea con la palma de la mano, 2) ha tenido demasiado estrés en el trabajo.

Leon Festinger creó la expresión “disonancia cognitiva”. Había observado una secta (1956) en la que los miembros dejaban sus casas, ingresos y empleos para trabajar para la secta. Esta secta creía en mensajes procedentes del espacio exterior que predecían el día en que el mundo acabaría debido a una inundación. Como miembros de la secta, creían que podrían salvarse si escapaban en naves espaciales en la fecha señalada. Conforme se reunían y esperaban ser rescatados por los ovnis, la hora del fin del mundo llegó y pasó. Ni inundaciones ni platillos volantes. En vez de creer que los habían engañado, tras toda su implicación emocional y financiera decidieron pensar que sus creencias habían salvado al mundo y continuaron manteniendolas después del fracaso de la profecía. La moraleja: cuando más inviertas (dinero, trabajo, casa, tiempo, esfuerzo, etc.) con más fuerza necesitarás justificar tu posición. Si invertimos 5 dólares en un billete de lotería, justificas su pérdida con un “ya ganaré la próxima vez”. Si inviertes todo lo que tienes, hace falta una creencia casi irracional y una actitud inusual para apoyar y justificar esa inversión.

Los estudios indican que somos más leales y comprometidos con algo que es difícil, incómodo e incluso humillante. Los rituales de iniciación de fraternidades universitarias, marines, etc. producen individuos leales y comprometidos. Casi cualquier experiencia dura crea un vínculo. Cada pareja, no importa lo poco que encajen, se enamoran en el cine después ser atacados por terroristas, acosados por asesinos, quedarse atrapados en una isla o ser secuestrados por extraterrestres. La inversión y la dura experiencia son los ingredientes de un vínculo intenso, incluso si ese vínculo es malsano. Nadie se enamora por ser miembros de un club automovilístico o musical. Pero si están luchando por sobrevivir en una isla desierta… !puedes apostar!

Las relaciones abusivas producen una gran cantidad de inversión malsana por ambas partes. En muchos casos tendemos a permanecer y apoyar la relación abusiva debido a nuestra inversión en ella. Varios tipos de inversiones nos mantienen en una relación inadecuada:

Inversión emocional. Hemos invertido tantas emociones: hemos llorado tanto, nos hemos preocupado tanto, que creemos que tenemos que seguir hasta el final.
Inversión social. ¡Tenemos nuestro orgullo! Para evitar la humillación social y situaciones sociales desagradables continuamos con la relación.
Inversión familiar. Si hay niños en la relación, las decisiones relacionadas con la relación se ven empañadas por la situación y necesidades de los niños.
Inversión económica. En muchos casos, la pareja controladora y abusiva ha creado una situación financiera compleja. Muchas víctimas permanecen en la mala relación esperando una mejoría económica que hiciese su marcha más fácil.
Inversión en el estilo de vida. Muchas parejas controladoras o abusivas utilizan el dinero o estilo de vida como inversión. Las víctimas en esta situación no quieren perder ese estilo de vida.
Inversión de intimidad. A menudo invertimos intimidad emocional y sexual. Algunas víctimas han vivido una destrucción de su autoestima emocional o sexual en la relación malsana. La pareja abusiva puede amenazar con extender rumores o contar detalles íntimos o secretos. Un tipo de chantaje que utiliza la intimidad se encuentra a menudo en estas situaciones.

La combinación del síndrome de Estocolmo y la disonancia cognitiva da lugar a una víctima que no sólo cree que la relación es aceptable sino también que la necesita desesperadamente para su supervivencia.

La víctima piensa que se vendrá abajo psicológicamente si la relación termina. En relaciones largas, la víctima ha invertido todo en ella. Ahora la relación decide su nivel de autoestima, valía personal y salud emocional.

Por las razones descritas, la víctima piensa que familiares y amigos son una amenaza para la relación y , finalmente, para su salud personal y su existencia. Cuanto más protesten los familiares y amigos por la naturaleza abusiva de la relación, más desarrollará la víctima una disonancia cognitiva y se pondrá a la defensiva. En este punto, familiares y amigos se vuelven víctimas del individuo maltratador.

Es importante destacar que tanto el síndrome de Estocolmo como la disonancia cognitiva se desarrollan de un modo involuntario. La víctima no inventa esto a propósito. Ambos se desarrollan como un intento de existir y sobrevivir en un ambiente amenazante y controlador. A pesar de lo que podamos creer, nuestro ser querido no está en esa relación para irritarnos, avergonzarnos o llevarnos a la bebida. Lo que puede haber empezado como una relación normal, se ha convertido en una relación abusiva. Están intentando sobrevivir. Su personalidad está desarrollando los sentimientos y pensamientos necesarios para sobrevivir y disminuir el ataque emocional y físico.

Todos nosotros hemos desarrollado actitudes y emociones que nos ayudan a aceptar y sobrevivir en ciertas situaciones. Tenemos esas actitudes y emociones acerca de nuestros trabajos, comunidad y otras áreas de la vida. Cómo hemos visto a lo largo de la historia, cuanto más disfuncional sea la situación, más disfuncional es nuestra adaptación a ella para sobrevivir. La víctima se implica en un intento por sobrevivir y hacer que la relación funcione. Una vez que llega a la conclusión de que no funciona y no puede arreglarse, necesitará nuestro apoyo mientras pacientemente esperamos que tome la decisión de volver a un estilo de vida sano y positivo.

Consejero Matrimonial Granollers

Filed under: Psicologo de Pareja - Terapia de Pareja — terapeuta at 10:21 pm on dimecres, octubre 31, 2012  Tagged

TOTA LA INFO:

www.xavierconesa.com

www.psicologoparejas.es

Teràpia Familiar

La teràpia familiar no implica que obligatòriament hagi d’acudir tota la família a teràpia, això per contra podria provocar enfrontaments i problemes importants si prèviament no ha estat indicat pel terapeuta. No sempre és necessària la implicació de tot el grup familiar.
En la teràpia familiar ens centrem en la persona o persones de la família que són més susceptibles al canvi o que més ganes tenen de canviar la situació. Qualsevol canvi que es produeixi en ells, en les seves actuacions, en les seves respostes … implicarà un canvi en la resta dels components de la família. Segurament si un pare deixa d’acusar el seu fill de mentider, i el deixa de preguntar cada dia les mateixes preguntes que no tenen sentit per al noi, aquest començarà a donar un altre tipus de respostes més adequades.

En una ocasió treballem en la consulta un cas d’un nen que havia deixat de menjar (fins a l’extrem que els metges van avisar que un quilo menys suposaria l’ingrés per a l’alimentació per sonda) i no arribem a conèixer al propi nen. Van ser els pares els que quan van acabar la teràpia ens van portar fotografies del nen. Vam poder llavors conèixer com era i havia estat el nen.
En altres ocasions, després d’haver mantingut sessions terapèutiques individuals amb diferents membres de la família, vam decidir fer una dinàmica familiar, que incloïa a tots els membres de la família o part d’ells.
De vegades ens trobem a l’altre costat de la taula a una persona que no està motivada per canviar, o potser amb algú que no percep cap problema (com passa algunes vegades amb els adolescents que els seus pares porten a consulta). De vegades convencen a través de les seves actuacions cada vegada més positives, que ells no han d’acudir a teràpia, però altres vegades és millor i més fàcil que vinguin les persones de la família a les que realment els preocupa el problema. La família és una xarxa de relacions que es modifica quan canvia qualsevol dels seus components.

L’adult va a consulta quan veu que totes els intents que ell mateix ha fet per millorar, han fracassat.
Això implica normalment moltes ganes de millorar, el que ajuda a la teràpia.
Altres vegades, l’adult també pot anar perquè s’ha sentit obligat per una altra persona i, realment no se sent convençut del que vol. En aquests casos, pot resultar més complex el que el pacient comenci a col · laborar.
El que sempre està clar, és que una vegada que es comencen a posar en pràctica les diferents tècniques terapèutiques, el pacient millora i se sent amb més força per seguir col · laborant en el procés terapèutic.
Perquè es produeixi un problema ha de passar el següent:

– Que no s’afronti la dificultat de manera adequada.
– Que en veure que aquesta dificultat persisteix, s’insisteixi amb les mateixes solucions.
– Que es generi un cercle viciós entre el problema i les solucions “falses”.

Al llarg del procés terapèutic, el pacient anirà descobrint noves estratègies per afrontar els seus problemes, estratègies amb les que ell mateix explica, però que fins ara no utilitzava. Farem que el pacient repari en les excepcions que envolten la conducta problema.

No s’ha de tenir por a consultar per pensar que potser això que preocupa no sigui important, ja que el que per a uns és greu, altres ho poden considerar com aspectes difícils de la vida amb els que cal conviure i que no es poden canviar. L’important és el que viu cada un i la necesidas que cada persona té de sentir-se millor. Nosaltres acceptem sense jutjar el que el pacient ofereix, intentant reduir o eliminar la malaltia que cada persona presenta.

Psicòleg de Parella

Xavier Conesa Lapena

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
www.psicologosmollet.com
BARCELONA

 web: www.xavierconesa.com

Tel 93 570 71 54 
– 686 669 601
– 653811887

Xavier Conesa Lapena (Montcada i Reixac) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el

Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,

adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals

masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,

especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior 

d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus,

masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de 

la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb

la Universitat de BarcelonaUniversitat de GironaUniversitat Ramon Llull iUniversitat Oberta de Catalunya i 

Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999

L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia,

essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions

al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.

Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió. Enllaços externs

Resultat d'imatges de psicologo mollet

En el seu manual de teràpia de parella de 1979 (Marital Therapy: Strategies
Based on Social Learning Behavior Exchange Principle), Neil Jacobson i Gayla
Margolin plantejar que els problemes de parella tenien el seu origen en un dèficit de
habilitats dels membres per intercanviar comportaments positiu així
com per solucionar problemes de forma conjunta i comunicar-se de forma efectiva
va. Aquesta aproximació es va revelar molt eficaç per al tractament de les parelles en
situació de crisi, i, de fet, els diversos estudis que s’han realitzat la avals
len com un tractament provat empíricament (Baucom, Shoham, Mueser,
Daiuto i Stickle, 1998).
La TPCT utilitza principalment dos tipus d’intervencions: l’intercanvi
conductual i l’entrenament en resolució de problemes i comunicació. La
primera de les estratègies s’encamina a promoure l’intercanvi de comportament
ments positius per part dels membres de la parella i augmentar així la satisfacció
facció amb la relació (Jacobson, 1984). S’utilitzen tasques per casa per tal de
generar canvis positius en l’ambient natural. Aquesta estratègia es basa en el
seguiment de regles, de manera que es generen comportaments governats per
regles. S’ha assenyalat (Catània, Shimoff i Matthews, 1989) que aquest tipus de com-
ments genera insensibilitat a les contingències, és a dir, torna el repertori
tori més rígid, de manera que davant canvis en les contingències ambientals no
es produeixen canvis adaptatius en el comportament. El segon grup de
estratègies, l’entrenament en habilitats de comunicació i resolució de
problemes, es dirigeix a proveir a la parella d’eines que els permetin
plantar cara als problemes futurs amb més probabilitats d’èxit, ser-
veient així d’eina preventiva, o, en paraules de Jacobson “… se’ls ensenya-
nya als esposos a ser els seus propis terapeutes amb l’esperança que en finalitzar
la teràpia utilitzin les seves noves habilitats en futures situacions de conflicte ”
(Jacobson, 1984, p. 296).
En l’estudi de 1984 Jacobson compara l’efectivitat d’aquests dos components
nents per separat. Els resultats van demostrar que, si bé en un primer
moment les parelles que van treballar només en l’intercanvi conductual progressa-
van molt més ràpid, en el seguiment no només no es mantenien els guanys;
sinó que hi va haver un empitjorament. Únicament en les parelles que havien rebut
entrenament en comunicació i solució de problemes o el tractament com-
complet es va observar un progrés significatiu (Jacobson, 1984). En un estudi posterior
anterior de Jacobson, Follette, Revenstorf, Baucom, Hahlweg i Margolin (1984), es-
cloure que l’eficàcia de la TPCT no és tan alta com prèviament s’havia indicadors

Universitat Camilo José Cela

R. MORÓN GASPAR

do, ja que només el 60% de les parelles tractades amb TPCT acabaven la teràpia amb
èxit. L’estudi posterior de Jacobson i Addis (1993) va llançar resultats encara menys
encoratjadors: només el 50% de les parelles es van beneficiar de la teràpia. En aquest mateix
treball es va analitzar l’eficàcia a llarg termini de la teràpia de parella. La seva conclusió
va ser que, en un seguiment de dos anys, recau el 30% de les parelles que en un
principi es van beneficiar de la teràpia, i, en quatre anys, el 38% del total de sembla
avantatges que va rebre tractament es va acabar separant (Jacobson i Addis, 1993). Cordova
(2003) ha hipotetitzat que el problema és que les diferències en comunicació
ció entre parelles amb i sense problemes no es produeix en realitat per un dèficit
d’habilitats sinó que pot ser el resultat de l’estat emocional de la parella a
l’hora d’afrontar els problemes de la relació.
Aquestes dades van fer que Jacobson i Christensen es plantegessin la necessitat
d’un canvi en la conceptualització i el tractament dels problemes de parets
ha. Simultàniament a aquestes revisions comença a posar-se de moda el concepte de
acceptació ia integrar amb èxit en les teràpies desenvolupades per M.
Linehan (1993) i S. Hayes (1984), el que influeix en que els creadors del TPCT
comencin a compte com un element necessari dins de la teràpia de
parella.
Tanmateix, tal com indicava Jacobson (1992), els problemes de la TPCT
no suposen una fallada del model conductual aplicat a les parelles sinó més aviat
que la TPCT no és tan conductual com es creia, almenys per quatre raons: (1)
En primer lloc perquè no porta a terme una anàlisi funcional dels problemes de
la relació. (2) En segon lloc perquè no presta atenció a la diferència entre
reforçadors arbitraris (usats en pacients interns, principalment) i reforçament
dors naturals (que són els que realment actuen fora de les consultes). (3) En
tercer lloc perquè el canvi en els membres de la parella es fonamenta en
regles que s’espera que segueixin i interioritzin. Aquest seguiment de regles, tal com
s’ha comentat anteriorment, torna als membres menys sensibles als canvis
canvis reals que es produeixen en la interacció diària. Finalment, (4) perquè els
objectius de la TPCT, és a dir, l’acomodació i el compromís entre els membres,
i el punt de vista que els problemes de parella són causats per un dèficit de
habilitats, no són realment conductuals. “No hi ha res de conductual en cap
alguna d’aquestes nocions, encara que s’hagi associat amb la definició de TPCT. ”

La Persistència de l’ONU Conflicte crònic en la relació de Parella Incideix directament en
la possibilitat a Que Es produeixin Conductes de Violència de Gènere, ASI COM a la
Aparició de Conseqüències negatives Sobre la Salut sexual i psíquic dels membres
de la Parella. En Aquest Estudi HEM analitzat, Amb Una Mostra de 39 Parelles hetero-
Que Sexuals presentaven Relacions insatisfactòries, L’Associació Entre les variables psi-
cosocials i Presència del Conflicte, Així Com La Relació Entre aquest Conflicte i la
Manifestació de Trastorns Sexuals i mentals. Resultats Els Que revelen les estratègies
gies paràgraf solucionar conflictes fill deficitàries quart de dos Sexes. Les Dones mani-
festen, un difference dels Homes, de trastorns en sabor Totes les Fases de la resposta sexual.
Respecte a la Salut mental, sabor a Tothom Que les vegas manifesten Depressió i la Majoria
Que de les manifesten baixa autoestima i Alt Estat d’ansietat, pertanyen al Grup
Conflicte de parella amb.

Paraules clau: Conflicte de Parella, Violència de Gènere, Salut sexual, Salut mental,
Estratègies paràgraf solucionar Conflictes.

Parella conflicte

La persistència d’un conflicte crònic en la relació de parella es relaciona amb un increment
ASED probabilitat de violència de gènere i les conseqüències negatives sobre salut sexual i
salut mental. En aquest estudi s’ha analitzat la relació entre psicosocial
factors i la presència de conflictes de parella, i l’associació entre aquest-amb
conflicte i l’aparició dels trastorns sexuals i mentals i / o disfuncions. Per
aquest fi, una mostra de 39 parelles heterosexuals amb parella insatisfactòria relació
tionships havia estat estudiat. Els resultats van revelar que les estratègies per fer front a amb-
conflictes són deficitaires a ambdós sexes. Quant al comportament sexual, w o m i n però els homes no
mostrar disfuncions en totes les fases de la UFE sexual. Quant a la salut mental,
tots els subjectes amb símptomes clínics de depressió, i la majoria de les persones amb baixa auto-
estima i alta ansietat-estat, es van incloure en el grup que va reportar una amb-
conflicte.

Paraules clau: conflicte parelles, la violència de gènere, bio-psico-socials, la salut sexual,
de salut mental, les estratègies per resoldre conflictes.

com associat a la violència de gènere contra les dones: conseqüències
sexual i mental
salut

Correspondència: Felipe Hurtado, Centre d’Orientació
ció Familiar i Sexualitat, Centre de Salut Fuentes-
et Sant Lluís, c / Ambrosio Huici Arabista, 30, 46013
València. Telèfon: 961.972.816, Fax: 963.732.369.
Correu electrònic: felipe.hurtado @ sanidad.m400.gva.es

Agraïments: Aquest estudi ha finançat amb si
Una beca de Recerca de l’Escola Valenciana
d’Estudis en Salut Pública (EVES). N. “de Referència-
cia 026/2001. Aquest estudi ha comptat amb l’ajut L’
Metodològica de la Unitat Docent de Medicina
Familiar i Comunitària de València, en concret amb
el Suport de Francisca Gil.

 

Psicologo de Parejas

Xavier Conesa Lapena

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
www.psicologosmollet.com
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 
– 686 669 601
– 653811887

Xavier Conesa Lapena i Carme Serrat Bretcha

 

Xavier Conesa Lapena (Montcada i Reixac) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el

Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,

adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals

masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,

especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior 

d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus,

masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de 

la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb

la Universitat de BarcelonaUniversitat de GironaUniversitat Ramon Llull iUniversitat Oberta de Catalunya i 

Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999

L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia,

essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions

al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.

Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.

Enllaços externs

 Resultat d'imatges de psicologo mollet

En el seu manual de teràpia de parella de 1979 (Marital Therapy: Strategies
Based on Social Learning Behavior Exchange Principle), Neil Jacobson i Gayla
Margolin plantejar que els problemes de parella tenien el seu origen en un dèficit de
habilitats dels membres per intercanviar comportaments positiu així
com per solucionar problemes de forma conjunta i comunicar-se de forma efectiva
va. Aquesta aproximació es va revelar molt eficaç per al tractament de les parelles en
situació de crisi, i, de fet, els diversos estudis que s’han realitzat la avals
len com un tractament provat empíricament (Baucom, Shoham, Mueser,
Daiuto i Stickle, 1998).
La TPCT utilitza principalment dos tipus d’intervencions: l’intercanvi
conductual i l’entrenament en resolució de problemes i comunicació. La
primera de les estratègies s’encamina a promoure l’intercanvi de comportament
ments positius per part dels membres de la parella i augmentar així la satisfacció
facció amb la relació (Jacobson, 1984). S’utilitzen tasques per casa per tal de
generar canvis positius en l’ambient natural. Aquesta estratègia es basa en el
seguiment de regles, de manera que es generen comportaments governats per
regles. S’ha assenyalat (Catània, Shimoff i Matthews, 1989) que aquest tipus de com-
ments genera insensibilitat a les contingències, és a dir, torna el repertori
tori més rígid, de manera que davant canvis en les contingències ambientals no
es produeixen canvis adaptatius en el comportament. El segon grup de
estratègies, l’entrenament en habilitats de comunicació i resolució de
problemes, es dirigeix a proveir a la parella d’eines que els permetin
plantar cara als problemes futurs amb més probabilitats d’èxit, ser-
veient així d’eina preventiva, o, en paraules de Jacobson “… se’ls ensenya-
nya als esposos a ser els seus propis terapeutes amb l’esperança que en finalitzar
la teràpia utilitzin les seves noves habilitats en futures situacions de conflicte ”
(Jacobson, 1984, p. 296).
En l’estudi de 1984 Jacobson compara l’efectivitat d’aquests dos components
nents per separat. Els resultats van demostrar que, si bé en un primer
moment les parelles que van treballar només en l’intercanvi conductual progressa-
van molt més ràpid, en el seguiment no només no es mantenien els guanys;
sinó que hi va haver un empitjorament. Únicament en les parelles que havien rebut
entrenament en comunicació i solució de problemes o el tractament com-
complet es va observar un progrés significatiu (Jacobson, 1984). En un estudi posterior
anterior de Jacobson, Follette, Revenstorf, Baucom, Hahlweg i Margolin (1984), es-
cloure que l’eficàcia de la TPCT no és tan alta com prèviament s’havia indicadors

Universitat Camilo José Cela

R. MORÓN GASPAR

do, ja que només el 60% de les parelles tractades amb TPCT acabaven la teràpia amb
èxit. L’estudi posterior de Jacobson i Addis (1993) va llançar resultats encara menys
encoratjadors: només el 50% de les parelles es van beneficiar de la teràpia. En aquest mateix
treball es va analitzar l’eficàcia a llarg termini de la teràpia de parella. La seva conclusió
va ser que, en un seguiment de dos anys, recau el 30% de les parelles que en un
principi es van beneficiar de la teràpia, i, en quatre anys, el 38% del total de sembla
avantatges que va rebre tractament es va acabar separant (Jacobson i Addis, 1993). Cordova
(2003) ha hipotetitzat que el problema és que les diferències en comunicació
ció entre parelles amb i sense problemes no es produeix en realitat per un dèficit
d’habilitats sinó que pot ser el resultat de l’estat emocional de la parella a
l’hora d’afrontar els problemes de la relació.
Aquestes dades van fer que Jacobson i Christensen es plantegessin la necessitat
d’un canvi en la conceptualització i el tractament dels problemes de parets
ha. Simultàniament a aquestes revisions comença a posar-se de moda el concepte de
acceptació ia integrar amb èxit en les teràpies desenvolupades per M.
Linehan (1993) i S. Hayes (1984), el que influeix en que els creadors del TPCT
comencin a compte com un element necessari dins de la teràpia de
parella.
Tanmateix, tal com indicava Jacobson (1992), els problemes de la TPCT
no suposen una fallada del model conductual aplicat a les parelles sinó més aviat
que la TPCT no és tan conductual com es creia, almenys per quatre raons: (1)
En primer lloc perquè no porta a terme una anàlisi funcional dels problemes de
la relació. (2) En segon lloc perquè no presta atenció a la diferència entre
reforçadors arbitraris (usats en pacients interns, principalment) i reforçament
dors naturals (que són els que realment actuen fora de les consultes). (3) En
tercer lloc perquè el canvi en els membres de la parella es fonamenta en
regles que s’espera que segueixin i interioritzin. Aquest seguiment de regles, tal com
s’ha comentat anteriorment, torna als membres menys sensibles als canvis
canvis reals que es produeixen en la interacció diària. Finalment, (4) perquè els
objectius de la TPCT, és a dir, l’acomodació i el compromís entre els membres,
i el punt de vista que els problemes de parella són causats per un dèficit de
habilitats, no són realment conductuals. “No hi ha res de conductual en cap
alguna d’aquestes nocions, encara que s’hagi associat amb la definició de TPCT. ”
(Jacobson, 1992, p. 497).
D’aquesta manera, si l’objectiu principal de la TPCT és promoure el canvi de
els membres-que fet i fet coincideix amb les queixes inicials de la parella-i el
èxit que s’aconsegueix és relatiu, la conclusió és que s’imposen modificacions en
la TPCT que la converteixin en una teràpia més efectiva i de més ampli espectre.

eduPsykhé, 2006, Vol 5, No 2, 273-286

275

EduPsykhé. REVISTA DE PSICOLOGIA

PSICOPEDAGOGIA

I

Amb aquesta finalitat, Jacobson i Christensen comencen a integrar el concepte de
acceptació dins de la teràpia de parella, si bé aquesta integració ve avalada per
diferents estudis d’altres orientacions que contemplen l’acceptació com
clau en la resolució de diferents problemes, ja sigui a nivell de parella o individuals
dual (Jacobson, 1992). Resta aclarir, però, que el que es pretén que es
accepti en la TIP és el comportament de l’altre membre de la parella, tot i que, per
ser més precisos, el que s’accepta són les funcions psicològiques derivades que els
comportaments d’un tenen per l’altre, i no el comportament en si. Fruit
d’aquesta revisió crítica, es perfilen les línies generals de la seva nova proposta
(Jacobson, 1992; Christensen, Jacobson i Babcock, 1995 i s’elabora un primer
manual (no publicat) sobre la teràpia de parella conductual integral que, posteriorment
ment, refondrà en la publicació definitiva de 1996: Integrative Couple
Therapy: promoting acceptance and change (Jacobson i Christensen, 1996).

LA TERÀPIA

INTEGRAL DE PARELLA
COM TERÀPIA DE TERCERA GENERACIÓ

Qui es plantegi una nova forma de conceptuar els problemes de parella,
i per tant una nova forma de tractar pels terapeutes, no vol dir que els
èxits que fins ara ha tingut la TPCT siguin sol ús, ni que calgui
oblidar els principis subjacents a la TPCT. En realitat, la TIP representa una
evolució que pretén solucionar les seves dificultats i millorar tant la seva base filosòfiques
ca com els seus aspectes tècnics. Són aquests canvis els que la fan pertànyer al
que s’ha denominat teràpies de tercera generació (Hayes, 2004)
En el pla filosòfic, els autors declaren que la TIP suposa un retorn a
les arrels de l’anàlisi conductual i l’contextualisme. S’entén que els problemes
més de parella no només requereixen canvis de primer ordre-és a dir, que es modi-
fique un o altre comportament-, sinó també canvis de segon ordre (Hayes,
1994; Hayes, 2004), és a dir, que la persona que fa la queixa procuri acceptar el
comportament de l’altre. Així, en sentit estricte, no és que la TIP no promogui
el canvi de comportament, sinó que encoratja el canvi en un mateix en comptes de
en l’altre, un canvi, per tant, en el context del problema més que en el com-
comportament problemàtic (Jacobson, 1992), cosa característica de les teràpies de
tercera generació (Hayes, 2004). “La resolució de nombrosos problemes de sembla
ja s’aconsegueix millor canviant el context en què es torna problemàtica la
conducta que canviant la conducta problemàtica “(Koerner, Jacobson i Chris-
tensin, 1994, p. 113).

Universitat Camilo José Cela

R. MORÓN GASPAR

Des del pla teòric, la TPCT es diferencia de la TIP en què aquesta radicalització
za (entenent això com que va més a l’arrel) la visió que té dels problemes
més de parella. Per això posa l’èmfasi en tres aspectes principals: (1) es torna
l’anàlisi funcional com a forma d’avaluar els problemes de parella, (2) es fa
més èmfasi en el reforçament natural i s’usen menys regles, i (3) es dóna més
importància al context en què sorgeixen els problemes, és a dir, s’atén molt
més al paper de la història de l’individu en els problemes actuals.
En l’avaluació de la TPCT no es tenen en compte els antecedents i amb-
seqüents de la conducta. És una anàlisi més topogràfic que funcional. Això porta
que en la intervenció es segueixi un paradigma de “igualació a la mostra” per
aparellar problemes i estratègies (Jacobson, 1992). A la TIP, en canvi, s’ha
molt en compte què antecedents i què conseqüents són els que mantenen un
comportament donat, encara que tal i com assenyalen Jacobson i Christensen (1996)
això no està exempt de dificultats, ja que per al terapeuta és impossible trobar
present en cada un dels conflictes d’una determinada parella, de manera que es
torna inevitable confiar en el seu criteri. No obstant això, això genera un nou pro-
problema perquè cada membre de la parella té una versió diferent de la discussió
sió, ja que a causa de la seva història personal cada un és més o menys sensible a
segons quines coses de les que ocorren en un conflicte. Una altra limitació a l’hora de
dur a terme una anàlisi funcional en teràpia de parella rau en l’escàs control
que es té sobre les vides dels clients, el que converteix en una tasca molt
complicada-i de vegades frustrant-la manipulació de les variables que realment
controlen un comportament (Jacobson i Christensen, 1996). Malgrat tot el
anterior, la parella sempre pot proporcionar pistes sobre les variables que amb-
controlen un conflicte. El seu mateix comportament dins de la sessió pot llançar
claus fonamentals, ja que és en aquest context on es poden reproduir
molts dels problemes que després ocorren fora. Respecte d’això, cal assenyalar que
és tasca del terapeuta aconseguir que la sessió es converteixi en un context més dins
dins de la vida de la parella per poder intervenir directament sobre els problemes,
tal com és característic d’altres teràpies de tercera generació (Kohlenberg i
Tsai, 1991).
Quan en la TPCT s’utilitzen estratègies per promoure l’intercanvi
conductual, la lògica subjacent és que si segueixen la regla i fan canvis, aquests
proporcionaran determinades contingències que acabaran mantenint el nou
comportament. No obstant això, algunes revisions han mostrat que la influència
d’aquestes estratègies és important a curt termini, i porten a augmentar la satisfacció
de la parella, però no tenen repercussió a la llarga (Jacobson, 1984), la qual cosa indica
que les contingències desitjades o no es donen o no són tan reforçants com es podria

eduPsykhé, 2006, Vol 5, No 2, 273-286

277

EduPsykhé. REVISTA DE PSICOLOGIA

I

PSICOPEDAGOGIA

esperar. Aquest problema deriva de la noció de comportament governat per
regles versus comportament modelat per les contingències, ja comentat
anteriorment. D’altra banda, la conducta modelada sembla més genuïna que la
conducta governada per regles (Jacobson i Christensen, 1996). Tal com els
autors indiquen, les atribucions que s’estableixin sobre els conflictes i les seves solucions
cions fan que sigui molt difícil aconseguir l’èxit mitjançant regles: “Major confiança
za, major interès pel sexe (…) no s’aconsegueixen fàcilment mitjançant conducta gover-
res per regles. No poden prescriure amb intercanvi conductual ni negociar-
es amb entrenament en comunicació i resolució de problemes. “(Jacobson i
Christensen, 1996, p. 91).
Respecte al context en què sorgeixen els problemes, la TIP atorga gran importància
cia a la història personal dels membres de la parella. Tot i que els problemes
més d’una parella es produeixen en el present i exhibeixen una topografia determinada,
és la història i les experiències de cadascú el que determina sobre quins continguts
giren els conflictes i amb quina freqüència sorgeixen. Jacobson i Christensen denominen
a això vulnerabilitats, i es podrien definir com aquelles circumstàncies que afecten
tan especialment a cadascun dels membres de la parella i que fan molt més
probable que sorgeixi l’enfrontament. Expressat de manera més senzilla: és la història
personal que en la que determina el qui seu estimada o no si ell passa molt temps
po amb els seus amics, és la història personal que la que determina que seu des-
preuat si ella no l’acompanya en un esdeveniment social.

ELS

PROBLEMES DE PARELLA DES DE LA

La majoria de les queixes amb què una parella arriba a la consulta tenen
a veure amb el desenvolupament d’incompatibilitats. Les incompatibilitats es genera-
ren sobre les similituds i les diferències dels membres de la diada. Àrees en
les que són similars poden acabar originant competició, com ara el
que els dos estiguin molt aferrats a la família d’origen. Àrees en les quals són diferents
rents deixen necessitats sense cobrir, com per exemple les diferències en les necessitats
tats sexuals.
Segons la TIP, el problema no són les incompatibilitats, que més aviat
resulten inevitables en una relació de parella, sinó com es manegen. Una de les
formes possibles d’afrontar les incompatibilitats que acaba generant problemes
més és la coerció. Això implica que un membre de la parella s’aplica estimulació
aversiva cap a l’altre per escapar de l’estimulació aversiva que provoca la
incompatibilitat, o aconseguir el reforçador del qual priva la incompatibilitat. Així,