Psicologo de Parejas

octubre 21, 2012 | 1 Comment

Xavier Conesa Lapena

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
www.psicologosmollet.com
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 
– 686 669 601
– 653811887

Xavier Conesa Lapena i Carme Serrat Bretcha

 

Xavier Conesa Lapena (Montcada i Reixac) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el

Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,

adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals

masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,

especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior 

d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus,

masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de 

la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb

la Universitat de BarcelonaUniversitat de GironaUniversitat Ramon Llull iUniversitat Oberta de Catalunya i 

Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999

L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia,

essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions

al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.

Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.

Enllaços externs

 Resultat d'imatges de psicologo mollet

En el seu manual de teràpia de parella de 1979 (Marital Therapy: Strategies
Based on Social Learning Behavior Exchange Principle), Neil Jacobson i Gayla
Margolin plantejar que els problemes de parella tenien el seu origen en un dèficit de
habilitats dels membres per intercanviar comportaments positiu així
com per solucionar problemes de forma conjunta i comunicar-se de forma efectiva
va. Aquesta aproximació es va revelar molt eficaç per al tractament de les parelles en
situació de crisi, i, de fet, els diversos estudis que s’han realitzat la avals
len com un tractament provat empíricament (Baucom, Shoham, Mueser,
Daiuto i Stickle, 1998).
La TPCT utilitza principalment dos tipus d’intervencions: l’intercanvi
conductual i l’entrenament en resolució de problemes i comunicació. La
primera de les estratègies s’encamina a promoure l’intercanvi de comportament
ments positius per part dels membres de la parella i augmentar així la satisfacció
facció amb la relació (Jacobson, 1984). S’utilitzen tasques per casa per tal de
generar canvis positius en l’ambient natural. Aquesta estratègia es basa en el
seguiment de regles, de manera que es generen comportaments governats per
regles. S’ha assenyalat (Catània, Shimoff i Matthews, 1989) que aquest tipus de com-
ments genera insensibilitat a les contingències, és a dir, torna el repertori
tori més rígid, de manera que davant canvis en les contingències ambientals no
es produeixen canvis adaptatius en el comportament. El segon grup de
estratègies, l’entrenament en habilitats de comunicació i resolució de
problemes, es dirigeix a proveir a la parella d’eines que els permetin
plantar cara als problemes futurs amb més probabilitats d’èxit, ser-
veient així d’eina preventiva, o, en paraules de Jacobson “… se’ls ensenya-
nya als esposos a ser els seus propis terapeutes amb l’esperança que en finalitzar
la teràpia utilitzin les seves noves habilitats en futures situacions de conflicte ”
(Jacobson, 1984, p. 296).
En l’estudi de 1984 Jacobson compara l’efectivitat d’aquests dos components
nents per separat. Els resultats van demostrar que, si bé en un primer
moment les parelles que van treballar només en l’intercanvi conductual progressa-
van molt més ràpid, en el seguiment no només no es mantenien els guanys;
sinó que hi va haver un empitjorament. Únicament en les parelles que havien rebut
entrenament en comunicació i solució de problemes o el tractament com-
complet es va observar un progrés significatiu (Jacobson, 1984). En un estudi posterior
anterior de Jacobson, Follette, Revenstorf, Baucom, Hahlweg i Margolin (1984), es-
cloure que l’eficàcia de la TPCT no és tan alta com prèviament s’havia indicadors

Universitat Camilo José Cela

R. MORÓN GASPAR

do, ja que només el 60% de les parelles tractades amb TPCT acabaven la teràpia amb
èxit. L’estudi posterior de Jacobson i Addis (1993) va llançar resultats encara menys
encoratjadors: només el 50% de les parelles es van beneficiar de la teràpia. En aquest mateix
treball es va analitzar l’eficàcia a llarg termini de la teràpia de parella. La seva conclusió
va ser que, en un seguiment de dos anys, recau el 30% de les parelles que en un
principi es van beneficiar de la teràpia, i, en quatre anys, el 38% del total de sembla
avantatges que va rebre tractament es va acabar separant (Jacobson i Addis, 1993). Cordova
(2003) ha hipotetitzat que el problema és que les diferències en comunicació
ció entre parelles amb i sense problemes no es produeix en realitat per un dèficit
d’habilitats sinó que pot ser el resultat de l’estat emocional de la parella a
l’hora d’afrontar els problemes de la relació.
Aquestes dades van fer que Jacobson i Christensen es plantegessin la necessitat
d’un canvi en la conceptualització i el tractament dels problemes de parets
ha. Simultàniament a aquestes revisions comença a posar-se de moda el concepte de
acceptació ia integrar amb èxit en les teràpies desenvolupades per M.
Linehan (1993) i S. Hayes (1984), el que influeix en que els creadors del TPCT
comencin a compte com un element necessari dins de la teràpia de
parella.
Tanmateix, tal com indicava Jacobson (1992), els problemes de la TPCT
no suposen una fallada del model conductual aplicat a les parelles sinó més aviat
que la TPCT no és tan conductual com es creia, almenys per quatre raons: (1)
En primer lloc perquè no porta a terme una anàlisi funcional dels problemes de
la relació. (2) En segon lloc perquè no presta atenció a la diferència entre
reforçadors arbitraris (usats en pacients interns, principalment) i reforçament
dors naturals (que són els que realment actuen fora de les consultes). (3) En
tercer lloc perquè el canvi en els membres de la parella es fonamenta en
regles que s’espera que segueixin i interioritzin. Aquest seguiment de regles, tal com
s’ha comentat anteriorment, torna als membres menys sensibles als canvis
canvis reals que es produeixen en la interacció diària. Finalment, (4) perquè els
objectius de la TPCT, és a dir, l’acomodació i el compromís entre els membres,
i el punt de vista que els problemes de parella són causats per un dèficit de
habilitats, no són realment conductuals. “No hi ha res de conductual en cap
alguna d’aquestes nocions, encara que s’hagi associat amb la definició de TPCT. ”
(Jacobson, 1992, p. 497).
D’aquesta manera, si l’objectiu principal de la TPCT és promoure el canvi de
els membres-que fet i fet coincideix amb les queixes inicials de la parella-i el
èxit que s’aconsegueix és relatiu, la conclusió és que s’imposen modificacions en
la TPCT que la converteixin en una teràpia més efectiva i de més ampli espectre.

eduPsykhé, 2006, Vol 5, No 2, 273-286

275

EduPsykhé. REVISTA DE PSICOLOGIA

PSICOPEDAGOGIA

I

Amb aquesta finalitat, Jacobson i Christensen comencen a integrar el concepte de
acceptació dins de la teràpia de parella, si bé aquesta integració ve avalada per
diferents estudis d’altres orientacions que contemplen l’acceptació com
clau en la resolució de diferents problemes, ja sigui a nivell de parella o individuals
dual (Jacobson, 1992). Resta aclarir, però, que el que es pretén que es
accepti en la TIP és el comportament de l’altre membre de la parella, tot i que, per
ser més precisos, el que s’accepta són les funcions psicològiques derivades que els
comportaments d’un tenen per l’altre, i no el comportament en si. Fruit
d’aquesta revisió crítica, es perfilen les línies generals de la seva nova proposta
(Jacobson, 1992; Christensen, Jacobson i Babcock, 1995 i s’elabora un primer
manual (no publicat) sobre la teràpia de parella conductual integral que, posteriorment
ment, refondrà en la publicació definitiva de 1996: Integrative Couple
Therapy: promoting acceptance and change (Jacobson i Christensen, 1996).

LA TERÀPIA

INTEGRAL DE PARELLA
COM TERÀPIA DE TERCERA GENERACIÓ

Qui es plantegi una nova forma de conceptuar els problemes de parella,
i per tant una nova forma de tractar pels terapeutes, no vol dir que els
èxits que fins ara ha tingut la TPCT siguin sol ús, ni que calgui
oblidar els principis subjacents a la TPCT. En realitat, la TIP representa una
evolució que pretén solucionar les seves dificultats i millorar tant la seva base filosòfiques
ca com els seus aspectes tècnics. Són aquests canvis els que la fan pertànyer al
que s’ha denominat teràpies de tercera generació (Hayes, 2004)
En el pla filosòfic, els autors declaren que la TIP suposa un retorn a
les arrels de l’anàlisi conductual i l’contextualisme. S’entén que els problemes
més de parella no només requereixen canvis de primer ordre-és a dir, que es modi-
fique un o altre comportament-, sinó també canvis de segon ordre (Hayes,
1994; Hayes, 2004), és a dir, que la persona que fa la queixa procuri acceptar el
comportament de l’altre. Així, en sentit estricte, no és que la TIP no promogui
el canvi de comportament, sinó que encoratja el canvi en un mateix en comptes de
en l’altre, un canvi, per tant, en el context del problema més que en el com-
comportament problemàtic (Jacobson, 1992), cosa característica de les teràpies de
tercera generació (Hayes, 2004). “La resolució de nombrosos problemes de sembla
ja s’aconsegueix millor canviant el context en què es torna problemàtica la
conducta que canviant la conducta problemàtica “(Koerner, Jacobson i Chris-
tensin, 1994, p. 113).

Universitat Camilo José Cela

R. MORÓN GASPAR

Des del pla teòric, la TPCT es diferencia de la TIP en què aquesta radicalització
za (entenent això com que va més a l’arrel) la visió que té dels problemes
més de parella. Per això posa l’èmfasi en tres aspectes principals: (1) es torna
l’anàlisi funcional com a forma d’avaluar els problemes de parella, (2) es fa
més èmfasi en el reforçament natural i s’usen menys regles, i (3) es dóna més
importància al context en què sorgeixen els problemes, és a dir, s’atén molt
més al paper de la història de l’individu en els problemes actuals.
En l’avaluació de la TPCT no es tenen en compte els antecedents i amb-
seqüents de la conducta. És una anàlisi més topogràfic que funcional. Això porta
que en la intervenció es segueixi un paradigma de “igualació a la mostra” per
aparellar problemes i estratègies (Jacobson, 1992). A la TIP, en canvi, s’ha
molt en compte què antecedents i què conseqüents són els que mantenen un
comportament donat, encara que tal i com assenyalen Jacobson i Christensen (1996)
això no està exempt de dificultats, ja que per al terapeuta és impossible trobar
present en cada un dels conflictes d’una determinada parella, de manera que es
torna inevitable confiar en el seu criteri. No obstant això, això genera un nou pro-
problema perquè cada membre de la parella té una versió diferent de la discussió
sió, ja que a causa de la seva història personal cada un és més o menys sensible a
segons quines coses de les que ocorren en un conflicte. Una altra limitació a l’hora de
dur a terme una anàlisi funcional en teràpia de parella rau en l’escàs control
que es té sobre les vides dels clients, el que converteix en una tasca molt
complicada-i de vegades frustrant-la manipulació de les variables que realment
controlen un comportament (Jacobson i Christensen, 1996). Malgrat tot el
anterior, la parella sempre pot proporcionar pistes sobre les variables que amb-
controlen un conflicte. El seu mateix comportament dins de la sessió pot llançar
claus fonamentals, ja que és en aquest context on es poden reproduir
molts dels problemes que després ocorren fora. Respecte d’això, cal assenyalar que
és tasca del terapeuta aconseguir que la sessió es converteixi en un context més dins
dins de la vida de la parella per poder intervenir directament sobre els problemes,
tal com és característic d’altres teràpies de tercera generació (Kohlenberg i
Tsai, 1991).
Quan en la TPCT s’utilitzen estratègies per promoure l’intercanvi
conductual, la lògica subjacent és que si segueixen la regla i fan canvis, aquests
proporcionaran determinades contingències que acabaran mantenint el nou
comportament. No obstant això, algunes revisions han mostrat que la influència
d’aquestes estratègies és important a curt termini, i porten a augmentar la satisfacció
de la parella, però no tenen repercussió a la llarga (Jacobson, 1984), la qual cosa indica
que les contingències desitjades o no es donen o no són tan reforçants com es podria

eduPsykhé, 2006, Vol 5, No 2, 273-286

277

EduPsykhé. REVISTA DE PSICOLOGIA

I

PSICOPEDAGOGIA

esperar. Aquest problema deriva de la noció de comportament governat per
regles versus comportament modelat per les contingències, ja comentat
anteriorment. D’altra banda, la conducta modelada sembla més genuïna que la
conducta governada per regles (Jacobson i Christensen, 1996). Tal com els
autors indiquen, les atribucions que s’estableixin sobre els conflictes i les seves solucions
cions fan que sigui molt difícil aconseguir l’èxit mitjançant regles: “Major confiança
za, major interès pel sexe (…) no s’aconsegueixen fàcilment mitjançant conducta gover-
res per regles. No poden prescriure amb intercanvi conductual ni negociar-
es amb entrenament en comunicació i resolució de problemes. “(Jacobson i
Christensen, 1996, p. 91).
Respecte al context en què sorgeixen els problemes, la TIP atorga gran importància
cia a la història personal dels membres de la parella. Tot i que els problemes
més d’una parella es produeixen en el present i exhibeixen una topografia determinada,
és la història i les experiències de cadascú el que determina sobre quins continguts
giren els conflictes i amb quina freqüència sorgeixen. Jacobson i Christensen denominen
a això vulnerabilitats, i es podrien definir com aquelles circumstàncies que afecten
tan especialment a cadascun dels membres de la parella i que fan molt més
probable que sorgeixi l’enfrontament. Expressat de manera més senzilla: és la història
personal que en la que determina el qui seu estimada o no si ell passa molt temps
po amb els seus amics, és la història personal que la que determina que seu des-
preuat si ella no l’acompanya en un esdeveniment social.

ELS

PROBLEMES DE PARELLA DES DE LA

La majoria de les queixes amb què una parella arriba a la consulta tenen
a veure amb el desenvolupament d’incompatibilitats. Les incompatibilitats es genera-
ren sobre les similituds i les diferències dels membres de la diada. Àrees en
les que són similars poden acabar originant competició, com ara el
que els dos estiguin molt aferrats a la família d’origen. Àrees en les quals són diferents
rents deixen necessitats sense cobrir, com per exemple les diferències en les necessitats
tats sexuals.
Segons la TIP, el problema no són les incompatibilitats, que més aviat
resulten inevitables en una relació de parella, sinó com es manegen. Una de les
formes possibles d’afrontar les incompatibilitats que acaba generant problemes
més és la coerció. Això implica que un membre de la parella s’aplica estimulació
aversiva cap a l’altre per escapar de l’estimulació aversiva que provoca la
incompatibilitat, o aconseguir el reforçador del qual priva la incompatibilitat. Així,

 



1 Comment so far

  1.    Anònim on octubre 21, 2012 18:57      Respon

Name (required)

Email (required)

Website

Speak your mind