Psicòleg de Parella

Xavier Conesa Lapena

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 
– 686 669 601
– 653811887

www.xavierconesa.com

Xavier Conesa Lapena (Montcada i Reixac) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el

Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,

adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals

masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,

especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior 

d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus,

masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de 

la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb

la Universitat de BarcelonaUniversitat de GironaUniversitat Ramon Llull iUniversitat Oberta de Catalunya i 

Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999

L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia,

essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions

al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.

Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió. Enllaços externs

En el seu manual de teràpia de parella de 1979 (Marital Therapy: Strategies
Based on Social Learning Behavior Exchange Principle), Neil Jacobson i Gayla
Margolin plantejar que els problemes de parella tenien el seu origen en un dèficit de
habilitats dels membres per intercanviar comportaments positiu així
com per solucionar problemes de forma conjunta i comunicar-se de forma efectiva
va.

La forma de reaccionar i encarar els conflictes de parella pot definir el futur de la relació, incloent la possibilitat del divorci.
Una investigació de la Universitat de Michigan, Estats Units, difosa per la revista especialitzada Journal of Marriage and Family, establir alguns aspectes clau relacionats amb els conflictes de parella i com la manera com es resolen poden determinar el futur de la relació.
D’acord a l’estudi, la forma en què els matrimonis encaren els seus conflictes i la manera en què cada un dels membres de la parella reacciona a ells determinen les probabilitats que es conclogui en una separació definitiva.
La publicació destaca que els conflictes frontals, on sol haver crits i fins i tot insults, especialment en les parelles que porten menys temps juntes, solen ser el camí més curt al divorci o la fi de la relació.
Segñun Kira Birditt, autora principal de l’estudi, un model particularment nociu és quan un dels membres de la parella tendeix a afrontar de manera constructiva els conflictes, amb una discussió de la situació en la que s’esforça per comprendre els sentiments de l’altre, però aquest reacciona retraient. Segons l’especialista, el cònjuge que maneja els conflictes de manera constructiva pot percebre que l’hàbit de la seva parella de retreure “és una falta d’inversió en la relació més que un intent de calmar la situació”.

Per contra, quan el model de parelles en les quals tots dos empren estratègies constructives, es tendeixen a donar taxes més baixes de trencament definitiu.
La investigació va observar els patrons del conflicte matrimonial en 373 parelles entrevistades quatre vegades en un període de 16 anys a partir del primer any del seu matrimoni. Els investigadors van observar els comportaments dels dos individus, si el comportament canviava amb el temps, i si existien diferències de gènere en els patrons de conducta i els resultats.
Els investigadors van trobar que el 29 per cent dels esposos i el 21 per cent de les dones indicaven que no havien tingut conflictes en el primer any del seu matrimoni, que va ser 1986. Però, afegeix Birditt, quan el 2006 es va complir el desè sisè any des del casament, el 46 per cent de les parelles s’havia divorciat.
“El que les parelles hagin adonat, o no, de conflictes durant el primer any de matrimoni no va afectar el que s’haguessin divorciat per quan va acabar l’estudi”, va subratllar Birditt.
En general els esposos van dir haver tingut més comportaments constructius que les esposes. No obstant això, al llarg del temps les dones van ser menys propenses a utilitzar estratègies destructives o retreure, mentre que no va haver canvis en la conducta dels homes. De fet, les mateixes dones són més propenses a reconèixer que el retreure o utilitzar l’agressivitat a l’hora de resoldre els conflictes és perjudicial per al futur de la parella.

Les tècniques alternatives de resolució de conflictes procuren crear espais que respectin la diversitat. El maneig d’un divorci d’una manera saludable estarà en funció que tant el sistema pot continuar funcionant des d’una relativa cohesió i flexibilitat.

Molt té a veure la capacitat dels pares per generar acords des de l’inici del procés, el que té a veure amb un maneig saludable en el divorci. Existeixen estudis sobre les conseqüències psicosocials d’aquest, que descriuen com els fills afectats per un procés de divorci adquireixen major competència social si els pares aconsegueixen acords des de l’inici. Així mateix els règims de visites equilibrats preserven la salut mental dels fills, sent més important l’estabilitat del vincle amb el cònjuge no convivent que la freqüència dels mateixos. La no abdicació de cadascun dels pares és un element important, si tenim en compte les conseqüències clíniques per als fills, i el risc de caure en el que s’ha denominat com a síndrome d’alineació parental o SAP.

Aquest procés inclou els aliments, que sol ser un aspecte difícil encara pot significar la vivència que es manté l’interès pel seu benestar i creixement. (Gianella, 1998).

Per contra, quan un divorci es maneja d’una manera caòtica o disfuncional o simplement de manera difícil, els fills sovint se senten confusos i culpables vivint el procés a la pròpia pell, exercint un paper de parallamps que comporta alteracions de conducta al llarg del seu cicle vital, somatitzacions i problemes d’autoestima i identificació. Davant la pèrdua de l’estructura familiar i l’acomodació a noves maneres d’organització familiar, poden sentir indefensos i no mereixedors de suport, la qual cosa comporta problemes clínics, d’autoestima, de temor futur al fracàs en parella, i una visió distorsionada del sistema conjugal i parental.

El maneig del conflicte des de la perspectiva de la parella, sol acabar de manera adversarial, en una solució contenciosa, sota els pressupostos de la justícia tradicional. Existint però figures com l’arbitratge o la conciliació.

En l’actualitat, es propugnen cada vegada més freqüentment models de resolució de conflictes acte compositius, on la figura de la mediació adquireix dia a dia, major rellevància.

Avui es pot parlar del model de Harvard com aquella negociació assistida per un tercer dirigida a la satisfacció d’interessos o necessitats tenen conflictes, a manera de conflicte on es conduirà a un camí que busca l’acord entre les parts.

El model transformatiu es basa en un enfocament terapèutic i es proposa per potenciar el canvi en les persones, a partir de les relacions humanes des de les seves habilitats. Propugna caminar cap al creixement moral, la revalorització i el reconeixement de cada persona. Aquest model no busca tant l’acord. Es basa en la comunicació i en les relacions interpersonals entre les parts.

El model narratiu impulsat per Sara Cob, part de les aportacions de White. Proposa una anàlisi de la història, de la narrativa, tenint en compte les relacions, el context cultural, els mites, els valors, la incidència en la identitat i en el self, donant importància a la comunicació ia la interacció entre les parts. Deu i Tapia (2006).

Davant la perspectiva d’una sortida contenciosa on hi ha el risc de propiciar i polaritzar encara més la confrontació home dona i la manipulació dels menors, augmentant les xifres de conflictivitat, tots aquests models incideixen en la necessitat de definir els problemes de manera integradora, la qual cosa implica certs beneficis, fomenta la coparen mentalitat en el temps, la creació de llaços i vincles allà on s’estaven perdent i en definitiva la normalització en la comunicació i la relació amb les dues parts.

Pel que fa a la teràpia de parella, un conflicte marital explicat des de la perspectiva inter subjectiva, pot ser vist com un camp de batalla de conflictes passats que s’escenifiquen en el present i on el terapeuta és un nou actor que participa. Sent necessari que sigui conscient dels jocs vincle que es reprodueixen entre els tres participants de la trobada terapèutic.

Per Velasco Alva (2004) a més de l’anterior, cal una preparació especialitzada per entendre els dinamismes íntims d’una parella i fins i tot conèixer de prop o tenir la vivència i haver resolt crisi de parella personals.

Tipologia del Conflicte a la Parella i perfils de parella
Pel específic a la psicologia de la parella Carter i Sokol (2000) assenyalen que per crear i mantenir un veritable vincle, els dos membres de la unió han d’esforçar per donar-se a conèixer, qüestió ben diferent a la de compartir rituals i relacions mitjançant estereotips i conductes adquirides.

Per a Sánchez (2003) el conflicte pot ser una oportunitat per al creixement, integrant un problema aparent (discurs de l’ego) i un problema profund (on la negociació té a veure amb aspectes menys conscients per al subjecte), com a part d’un procés terapèutic o de creixement personal.

Branden (2000) explica com una relació íntima en la qual ens sentim plenament percebuts per una altra persona, sempre implica en algun moment elements de

autodescobriment, la percepció de unes capacitats de les que no érem conscients, d’una potencialitat latent, de trets que mai van ascendir al nivell de la percepció explícita. La visibilitat implica sovint, la descoberta d’un mateix.

A més la comunicació pot ser part del procés del maneig del conflicte. Jakobson des de la lingüística revaloritza el codi i el context per a la interpretació del missatge. Així el conflicte ha estat analitzat des del punt de vista de la seva normativització, des de les perspectiva de les polaritats sobre les quals es desenvolupa, tenint en compte el context on es desplega, des del punt de vista de la seva funcionalitat o de si potencia la innovació o la creativitat, des del nivell de visibilitat considerant que tant és latent o manifest o des del punt de vista de la vivència, incloent les percepcions, emocions, la comunicació i el significat. Redorta, (2004).

La manera de gestionar el conflicte en la parella, ha estat descrita per diversos autors des de diferents cercles epistemològics en diferents moments històrics.

És possible distingir diversos perfils de parella com són la parella en desequilibri de poder, parella en perill de destrucció, matrimoni habituat al conflicte, parella que congenia en forma passiva, matrimoni desvitalitzat, resultant un espai interaccional divers en l’univers de la relació de convivència , que a més necessita de recursos d’intervenció diferents.

Hirigoyen (2006) molt recentment descriu la violència psicològica en la relació de parella partint d’una relació asimètrica que comporta seducció i poder, on la teràpia de parella no és efectiva si no partim d’un procés individual perquè cadascú recorri el seu camí prèviament , aspecte que la teràpia de parella també sol oferir. Evidència també la dificultat d’un procés de mediació en aquest sentit.

Reproduint específicament a la violència psicològica un model de dominació submissió que comporta la negació de l’alteritat de l’altre o de la diferència, amb efectes i seqüeles duradors en el temps.

D’una banda es viu un procés de vulnerabilitat social on el dominat adopta per si el punt de vista de l’dominant, instaurant un vincle paradoxal o doble vinculació on cal veure el món a través de l’agressor per dominar el perill. Es tracta de la parella en desequilibri de poder. De l’altra banda, es dóna una minimització i desresponsabilització dels motius de conflicte, no assumint un qüestionament propi.

De vegades es fa un xantatge amb l’orientació sexual, amb l’entorn de relacions, la xarxa social i les dificultats inherents, balconeando l’altre en un procés de denigració que constitueix un autèntic cercle viciós.

D’aquesta manera el conflicte és positiu quan no s’està d’acord amb algú, argumentar amb vehemència constitueix una manera de reconèixer l’altre, de tenir en compte la seva realitat.

No obstant això en la violència psicològica s’impedeix que l’altre s’expressi. No hi ha diàleg. Se li nega en la seva integritat.

Respecte Gouston i Goldberg (2002) descriuen que la comunicació pot tenir lloc en quatre nivells del menor al més productiu

· Diatriba: Parlar un per sobre de l’altre. Aquí la persona no existeix. Es desembucha insistint que la seva opinió és l’encertada. L’altra part se sent invisible.

· Discussió: Parlar l’un cap a l’altre sense que en realitat ningú escolti. Tots dos tracten de demostrar alguna cosa i de convèncer l’altre de la seva postura. Jo tinc raó, el teu t’equivoques.

· Debat: Parlar un a l’altre de manera serena i agradable. L’atmosfera és agradable i serena. El contingut de la relació amorosa és insatisfactòria i frustrant. Es tracta d’un procés intel · lectual on dos es comuniquen ment a ment.

· Diàleg: Parlar un amb l’altre. És molt més satisfactori. La frustració i el ressentiment deixen pas a l’esperança i l’afabilitat. Els dos membres de la parella senten quina és la postura de l’altre i s’interessen pel que experimenta.

Cap al 1966 Cuber i Harroff, classifiquen a les parelles en cinc tipus:

1) Matrimoni Habituat al Conflicte.

2) Matrimoni desvitalitzat.

3) Matrimoni que congenia en forma passiva

4) Relació Vital.

El primer és un matrimoni que manté una relació altament insatisfactòria, composta per controls rígids, tensió i conflicte. Es mantenen units per por a la solitud i un pseudopoder mantingut per un constant ferir.

 

Resultat d'imatges de psicologo mollet

El matrimoni desvitalitzat manté interessos i activitats diferents. Les expressions d’insatisfacció són aïllades, ja que mantenen una relació on cada un fa la seva vida o una dinàmica d’estar morts en vida. La interacció es caracteritza per l’apatia i fredor. Encara obertament no sembla existir un conflicte, s’ha reemplaçat aquest per la falta de vitalitat o entusiasme, ja ni discuteixen. Freqüentment dipositen els problemes o els focalitzen l’un fill problemàtic.

La parella que congenia en forma passiva basa els seus contactes a l’exterior. Aparentment es dóna un compartir a l’àrea d’interessos, però la interacció és distant i els interessos de tots dos són amb altres persones. Es pensa que així són la majoria de matrimonis i hi ha un cert suport mutu en la relació.

La relació vital es va definir com aquella on ambdós cooperen amb entusiasme en diferents àrees. Encara que tenen conflictes ocasionals, bàsicament es desenvolupa amb molta satisfacció i força estabilitzadora per al creixement de l’individu.

A més cal dir que configuren un espai interaccional que s’organitza en tipus de poder, límits i privacitat i és important no el grau de conflictes o plets, sinó la manera de resoldre’ls el que caracteritza la salut en la convivència de parella. Les tècniques d’intervenció seran diferents depenent de la tipologia del conflicte i la seva dinàmica.

Des de la perspectiva de la mediació, i els models des dels quals les parelles es divorcien, Ahrons el 1994 distingeix entre els companys perfectes, els col · legues cooperatius, els duos dissolts, els socis enfadats, i els enemics ardents. Així es diferencia:

Els pares cooperatius: Acudeixen a mediació perquè li serveix per a l’elaboració d’acords de diferent índole. Recullen informació i estableixen acords. El to sol ser moderat tot i que cal estar preparats per als sobtats esclats d’enuig o de dolor emocional. Sol ser difícil entendre perquè els seus pares van a divorciar si es porten tan bé.

Semiseparados allunyats però no del tot: Mantenen ambivalència sobre la seva voluntat de separar-se o divorciar-se. Permeten clarificar les seves arranjaments i expressar incertesa, inseguretat i sentiments contradictoris. Cal fixar límits clars i de vegades la intervenció es basa en abordar temes difícils que evitarien o eludirien i en dotar d’estructura a les discussions i maneig d’una dolorosos.